L'aigua pot fer coses molt rares...

Per què l'aigua calenta de vegades es congela més ràpidament que l'aigua freda? Aquesta passada setmana hem parlat sobre el fenomen conegut com "efecte Mpemba, i ho hem fet per partida doble: amb els "Pa Ciència, la nostra" (al programa 195, a partir del minut 30:30), i al número 24 de la Revista Ciències (article en pdf).

Despinta i decolora

Ahir vaig llegir una entrada sobre il·lustració científica al blog "On Science... Communication" que em va semblar molt interessant. Entre altres coses, parla d’un llibre on es suggereix una tècnica per dibuixar que es basa en la manera com els hemisferis dret i esquerre del cervell perceben la informació. Aquesta tècnica consisteix en invertir la imatge que vols copiar, de manera que la vegis del revés (tot i que em pregunto si es deu fer servir gaire per dibuixar models en viu...) Recomano llegir el text, que està molt bé, per conèixer més detalls.

A arrel d'aquesta entrada, he recordat una tècnica que em van ensenyar fa uns anys en un curs de pintura, i que està basada en la química. En realitat, podríem dir que totes les tècniques de pintura estan basades en la química, ja que els pigments que es fan servir per donar color no deixen de ser compostos químics. En aquest cas concret, però, la gràcia està que el dibuix el fas aprofitant una reacció química que es produeix “in situ” i que provoca un canvi de color.

Bàsicament, aquesta tècnica consisteix en pintar una certa àrea de paper amb tinta, deixar que s’assequi, i després dibuixar utilitzant, per exemple, un escuradents sucat en lleixiu (segons quin tipus de traç es vulgui aconseguir, es poden aplicar el lleixiu fent servir pals més gruixuts, o cotó fluix, o fins i tot un pinzell, però millor que no sigui gaire bo perquè es pot fer malbé). Aleshores es veu com, a mesura que la tinta entra en contacte amb el lleixiu, va desapareixent el color, de manera que queda un dibuix tipus “negatiu” com es pot veure en els exemples següents:

Aquest efecte s’aconsegueix gràcies a una reacció en què l’hipoclorit sòdic que hi ha al lleixiu oxida els pigments, és a dir, “arrenca” electrons de les molècules que fan que la tinta tingui color. De fet, el caràcter oxidant de l'hipoclorit és també el que fa que el lleixiu sigui un bon desinfectant, ja que en oxidar agents patògens com ara bacteris i alguns virus, aquests queden inactivats.

En el cas de la tècnica pictòrica que comentàvem, l'oxidació dels pigments de la tinta produeix una decoloració (de la mateixa manera que quan ens cau lleixiu a sobre la roba). És a dir, que aquest mètode per dibuixar vindria a ser una versió oposda al “pinta y colorea”, que es podria anomenar “despinta y decolora”.

Una bona "Bírria"

Seguint el fil de l'últim post, i amb el risc de fer-me una mica monotemàtica, avui tornarem a parlar de cervesa. Més concretament, de cervesa artesana, ja que finalment ha arribat l'hora de fer aquella pràctica que no formava part del repertori de pràctiques de laboratori quan feia la carrera de química, però que és tant o més profitosa com la de la saponificació... I a sobre et pots beure el producte de la reacció! Què més es pot demanar?

De manera molt resumida, l'elaboració de cervesa és un procés en què una barreja d'aigua, malta i sucre es transforma en una beguda alcohòlica, i tot gràcies a l'acció d'uns llevats que fan de catalitzadors de la reacció. A banda de la satisfacció que pot produir el fet d'estar fent la teva pròpia cervesa, des del punt de vista físico-químic és molt interessant anar fent el seguiment del procés, ja que a mesura que els sucres es van transformant en alcohol i CO2, la densitat de la mescla va disminuint fins que arriba un punt en què s'estabilitza perquè ja no queda més sucre per consumir (bé, en el nostre cas, i a causa d'un problema tècnic, no vam poder fer servir el densímetre per comprovar-ho, així que ens vam basar en la intuïció...)

En això de fer cervesa artesana, que ara està força de moda, hi ha diversos graus de complexitat, però nosaltres hem optat per l'opció més senzilla, de moment, i hem comprat un kit Brewferm de cervesa tipus Tarwebier. Bàsicament, es tracta d'un preparat d'exctracte de malta (en el nostre cas, de blat i d'ordi), civada i llúpol, que s'ha d'escalfar i diluir en aigua, i al qual, posteriorment, s'hi ha d'afegir el sucre i els llevats, que són els responsables de dur a terme la fermentació.

Amb les instruccions que inclou el kit, i consultant alguna pàgina web i/o botigues especialitzades (a la Microcerveseria, per exemple, han fet algunes sessions explicatives), és molt fàcil seguir el procediment. De tota manera, també va molt bé tenir amics que ja ho hagin provat abans i que et poden donar consells pràctics i resoldre dubtes quan sorgeixen... :)


Doncs bé, després d'esperar un mes i mig a que tinguéssin lloc la primera i la segona fermentació i la maduració, i quan arriba el moment de tastar el resultat, ens invaeix la decepció! I és que les primeres ampolles que obrim tenen menys gas del que esperàvem, potser perquè van estar a l'exterior durant uns dies en què feia massa fred, i això devia enlentir la segona fermentació (què importants són les condicions de reacció!!). Però atenció, tenim 15 litres de beuratge que no volem llençar a l'aigüera i hem de buscar una solució, així que entrem les ampolles i les deixem en una habitació, a veure si a uns 18-20 graus els llevats treballen millor... Afortunadament, les hem salvat i ara ja tenim un producte apte per al consum! Les ampolles fan un bon "pet" quan les destapem i surt una quantitat d'escuma considerable, i fins i tot el gust és prou bo! I tenint en compte que jo mai m'he caracteritzat per tenir una excepcional habilitat a la cuina ni al laboratori (sóc teòrica), podem estar prou contents... Això sí, a l'hora de posar-li nom, i després d'haver considerat diverses opcions, ens hem inspirat en la sensació de decepció que vam experimentar en fer el primer tast. La nostra no és una Estrella Damm, ni una Moritz, ni una Heineken. La nostra és una "Bírria".

Cerveses i Taula Periòdica

Aquesta tarda per fi hem anat a fer unes birres a La MicroCerveseria, un local que va obrir recentment a prop de casa i que crec que tindrà molt d'èxit (jo, com a mínim, hi penso anar sovint). M'han agradat molt tant l'estil del lloc com l'ambient agradable i la bona atenció (i les cerveses artesanals, ben bones!). A més, he de reconèixer que també se m'han guanyat amb un altre detall, i és que només entrar, m'he fixat en un bonic cartell que hi havia enganxat a la porta de la nevera: una Periodic Table of Beer Styles! El cambrer m'ha vist fent-li una foto amb el mòbil, i tot seguit m'ha comentat que, si hi estava interessada, me la podia descarregar per internet. I això he fet.

No crec que sigui capaç d'aprendre-me-la de memòria (cosa que, en el seu dia, ja vaig haver de fer amb la dels elements, això sí, recorrent a regles mnemotècniques del tipus "Vull Fer Ruta per Osona" per al grup Vuit: Ferro, Ruteni i Osmi). De tota manera, m'ha semblat molt interessant la manera com aquesta taula periòdica classifica les cerveses en diferents estils (en analogia a com els elements de la taula periòdica estan ordenats verticalment en grups), i com presenta la informació de les "propietats" de cadascuna.
Així, per exemple, s'indiquen la graduació alcohòlica, mesurada en % d'alcohol en volum (Alcohol By Volume, o ABV), o també l'amargor, mesurada en unitats d'amargor (International Bitterness Units, o IBUs). Una altra dada curiosa la donen els valors que apareixen al vèrtex superior dret (on tindríem el pes atòmic en el cas dels elements de la taula periòdica), que indiquen la densitat relativa a l'aigua abans i després del procés d'elaboració de la cervesa. De fet, la transformació dels sucres en CO₂ i alcohol que té lloc durant la fermentació produeix una disminució de la densitat del most, i aquesta disminució al llarg del temps és el que permet fer el seguiment del procés de fermentació, que es pot donar per acabat quan la densitat final (Final Gravity) es manté constant.

A veure si ara que ja no fa calor posem aquests coneixements en pràctica, i estrenem el fermentador que fa mesos que acumula pols... Ens quedarà una birra tan bona com la de La MicroCerveseria?

Quiminicar amb acudits

Acabo d'assistir a una xerrada titulada "Comunicar... amb Química", i mentre escoltava, se m'ha acudit que es podria combinar aquests termes en una única paraula: quiminicar. Després he vist al Google que aquest nom ja s'havia fet servir com a títol d'una activitat dins la Setmana de la Ciència a Portugal, però crec que a partir d'ara jo l'utilitzaré per referir-me a la idea de comunicar en relació a la química.

Una de les coses que comentava la Mercè Izquierdo a la xerrada d'avui és que la química té un llenguatge propi que sovint només entenem els mateixos químics. Probablement aquest fet ha contribuït a que molta gent tingui una percepció negativa d'aquesta ciència, que sovint és considerada com a perillosa i perjudicial per a la salut o per al medi ambient (quan, evidentment, el problema no està en la seva naturalesa, sinó en l'ús que n'hi poguem donar).

En aquest sentit, i ja que encara estem celebrant l'Any Internacional de la Química, no estaria malament que els químics de tot el món quiminiquéssim per intentar contrarestar una mica aquesta mala imatge. De fet, hi ha molts recursos que es poden adaptar per donar una visió més propera i positiva de la química: la poesia i la cançó científica en són un exemple, però no infravalorem el poder dels acudits!! Aquí poso alguns exemples que m'han fet gràcia i que estan publicats a la revista Notícies per a Químics (núm. 456):

- Com es suïcida un electró? Llençant-se des d'un pont d'hidrogen.

- Saps què és un llagostí? Una llagosta amb un triple enllaç.

- Si algú de vosaltres té problemes amb el concepte de mol... No us amoïneu!! Truqueu al número 602-1023 i pregunteu per Avogadro!!

Festival del humor!!

Una cançó plena d'elements

Gran, mooolt gran!! A través de l'article "Music of the elements" d'en Santiago Álvarez, publicat al New Journal of Chemistry, he descobert un "temazo": Química, del cantaor flamenco Diego Carrasco. Val la pena veure aquest senyor interpretant la cançó, amb una gavardina estil Colombo, en aquest vídeo. A partir del minut 2:20 hi ha un moment àlgid, quan es posa a cantar "toma, toma, toma, toma química...", i va fent uns gestos que a mi fins i tot em fan una mica de por... S'hauria pres aquest home alguna substància de dubtosa legalitat abans de l'actuació? No ho sé, però això no treu que aquesta sigui una peça digna de tota la meva admiració, tenint en compte els enginyosos jocs de paraules que hi ha a la lletra. S'ha de dir que costa una mica d'entendre quan la sents, així que us escric un tros aquí sota, extret de l'article que comentava al principi:


Si entre tú y yo existe la Química
Si somos isótopos, niña
Si entre núcleo y corteza
Existe un gran espacio vacío,
Libera mi energía hacia una órbita interior
Y combinémonos para hacernos molécula
Covalente, iónica o metálica, me da igual
No quiero catalizadores,
Sólo el efecto de la temperatura.
Dame arsénico, si quieres
Pero azufre tú también.
Llevo bario días que belirio por tí
Y me siento bisminuto
Me enaboro de tí y no bromeo
Cadmio mío, si a calcio me quieres,
Te lo digo en cerio, zinc tí me siento estaño...


Sí, sí, és molt freaky... Deixant de banda alguns conceptes poc rigorosos, com això del "núcleo y corteza", o la "molécula metálica", s'ha de reconèixer que està molt ben trobada la manera com s'utilitzen diversos noms d'elements al llarg de l'últim fragment que, traduït al llenguatge normal, voldria dir:


Dame arsénico si quieres
pero sufre tú también.
Llevo varios días que delirio por tí
Y me siento diminuto.
Me enamoro de tí y no bromeo
Cariño mío, si a caso me quieres,
Te lo digo en serio, sin tí me siento extraño.


Ves que no me la posi com a música al mòbil...

Amic electró

Segons el Manual de la bona comunicadora, "la ciència amb rima, aprima". Jo no sé si serà veritat o no, però sí crec que la barreja entre ciència i poesia pot donar resultats molt interessants. Un exemple el trobem a la web de Madri+d, on hi ha penjades unes bones perles de la poesia científica (o de la ciència poètica). A mi m'agraden especialment el "Poema entrópico Nº1", "Ciencias" i "Me gustan las matemáticas". En aquesta línia, i aprofitant el meu gran do per a fer rodolins (i tot el temps que passo viatjant en tren, que dóna per a molt), jo també he escrit un poema científic, que he titulat "Amic electró". A veure quina cara em fan els alumnes quan el faci servir per introduir el tema d'estructura atòmica...

Oblideu per un moment el nostre món macroscòpic
i endinseu-vos en el quàntic, que mola molt (no és un tòpic).
Vet aquí aquesta partícula subatòmica i genial
que anomenem electró, partícula elemental.
Quan volem representar-la ho fem amb la lletra "e"
i amb un signe menys a sobre que li fa com de barret.
Amb càrrega negativa i massa insignificant,
és essencial en fenòmens tals com l'electricitat.
El valor del seu spín indica que és un fermió,
i la seva antipartícula és el company positró.
Sota certes condicions actua com una ona
exhibint interferències d'una manera ben mona.
Altres vegades, en canvi, com un corpuscle es comporta,
és qüestió de dualitat, ai quina cosa més forta!
Però del món mecanoquàntic és aquesta propietat:
o bé és ona o bé és corpuscle, per complementarietat.
Podríem seguir parlant de moltíssims més detalls,
com ara de transicions, nombres quàntics i orbitals.
Si de cas, un altre dia, que per ara ho deixo aquí;
ja s'acaba el meu trajecte i arribo a casa, per fi!

Un propòsit per al 2011

Avui encetem l'any nou, i aprofitant que feia el mandra al sofà, he mirat un documental del Sense Ficció que van fer fa un parell de setmanes i que encara no havia pogut veure: Comprar, llençar, comprar. Potser alguns de vosaltres ja l'haureu vist, però en cas que no ho hagueu fet, us animo a que el mireu. Tracta sobre l'obsolescència programada (l'escurçament deliberat de la vida dels productes), i crec que val molt la pena invertir una hora del nostre temps en veure aquest programa. A mi, la veritat, és que m'ha impactat força. A banda de posar alguns exemples que tots coneixem (com ara que avui dia si se t'espatlla la impressora et surt més barat comprar-ne una de nova que fer-la reparar), també planteja moltes altres qüestions interessants sobre el model econòmic basat en el consum desmesurat que impera en la nostra societat des de fa gairebé un segle. Les imatges de muntanyes d'electrodomèstics vells acumulats en una deixalleria a Ghana (on són enviats quan no els volem en els països "avançats") fan posar la pell de gallina.

Això no és sostenible, i cada cop em convencen més els arguments dels qui defensen un canvi de model, com ara l'economista francès Serge Latouche. En un planeta finit amb recursos finits no es pot crèixer indefinidament, i cada cop hi ha més defensors de l'anomenat "decreixement econòmic". Un model que molts critiquen dient que va en contra del progrés i de l'economia, però que cada cop va tenint més seguidors. De fet, al documental apareixen exemples d'empreses que han sapigut fer del desenvolupament sostenible el seu motor, imitant en certa manera el que fa la natura, on tot s'aprofita i no es generen residus, sinó nutrients.

Jo no sóc cap experta i reconec que "tot això és molt complicat", però tinc la sensació que les coses estan canviant i han de seguir canviant. En aquest sentit, tots nosaltres, a títol individual i com a consumidors, jugarem un paper molt important en aquest canvi. Per això un dels meus propòsits de cara a aquest nou any serà el d'intentar ser més responsable a l'hora de comprar i consumir, i espero aconseguir-ho. Feliç i millor 2011!

Tret de sortida de l'AIQ2011

Ara feia molts dies que no escrivia res al blog, però avui estic inspirada! I és probable que sigui perquè aquesta tarda he anat a l'acte inaugural de l'Any Internacional de la Química 2011, celebrat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. M'ha fet molta il·lusió trobar-me amb antics companys de l'època en què feia el doctorat, i a més m'ha encantat la conferència de l'Agustí Lledós. El títol era "Vull ser químic... per fer què?", i plantejava tot un seguit de reptes davant els quals es troba aquesta disciplina avui dia. M'ha semblat que seria una xerrada fantàstica per impartir en biblioteques, centres cívics, i especialment als instituts de secundària. Segur que faria despertar moltes vocacions entre els joves i ajudaria a fer que la química tingués millor fama. Jo, després d'haver-la sentit, sens dubte tornaria a escollir aquesta carrera si ara tingués uns quants anys menys (ai, que em faig gran...).

Durant l'acte, a més, la Pilar González ha presentat el calendari "Quins elements!" i ha anunciat que a l'abril del 2011 sortirà la versió catalana del llibre d'en Theodore Gray "The Elements", en la traducció del qual he pogut participar (yo he venido aquí a hablar de mi libro...). El tret de sortida de l'AIQ2011 ha estat un acte solemne, al qual ha assistit molta gent (diria que la majoria vinculats al món de la Química), i on fins i tot hem sentit un concert a càrrec del Cor Argentum de la UB.

I parlant d'intervencions sobre l'AIQ2011, menys solemne podríem dir que va ser la meva la setmana passada al Paciència la nostra, un programa en clau d'humor que segur que aconsegueix fer créixer l'interès per la ciència entre els seus oients. Ara, jo m'ho vaig passar la mar de bé participant-hi!

Com no "liarla parda"

Recordeu el cas de la socorrista tòxica, alies "la he liao parda"? Sí, aquella que, volent netejar una piscina, va barrejar àcid clorhídric i hipoclorit sòdic, amb la qual cosa es va produir un núvol tòxic de clor... Si no n'heu sentit a parlar abans, us recomano que mireu el vídeo al YouTube. Quin gran moment! Per sort, ningú no va prendre mal, i la part positiva de la història és que aquesta mostra audiovisual segurament serà recordada com un dels moments més hilarants de la televisió.

La pobra noia es devia despistar, i enlloc d'afegir per separat a l'aigua de la piscina el clorhídric (que s'utilitza per regular el pH) i l'hipoclorit (que és un desinfectant pel seu poder oxidant), els va barrejar tots dos, amb la qual cosa es va produir la següent reacció redox:

HCl + HClO → Cl₂ + H₂O

on el gas groc que es va desprendre era el clor.

Relacionat amb això, avui he llegit una notícia en què s'explica com uns investigadors de la UAB han demostrat que utilitzar CO₂ enlloc de HCl per al tractament de l'aigua de les piscines permet, entre d'altres coses, evitar la possibilitat de mesclar per accident àcid clorhídric i hipoclorit sòdic. Probablement, si la protagonista de la història anterior hagués tingut accés a aquest estudi, publicat a la revista Chemosphere, s'hauria estalviat un bon ensurt. Però llavors nosaltres no hauríem tingut l'oportunitat de petar-nos de riure amb el vídeo...

Lectura sobre divulgació científica

Aquests dies m'estic llegint un llibre que us volia recomanar: Història de la divulgació científica, d'en Sergi Cortiñas Rovira (Eumo Editorial). En gairebé 200 pàgines se'ns descriu com ha evolucionat la divulgació científica a Occident al llarg dels darrers cinc segles, analitzant les quatre tradicions fonamentals: la italorenaixentista, la francesa, la prussianoalemanya i l'anglosaxona.

Gràcies a aquesta lectura he pogut saber, per exemple, que en Michael Faraday no era només un físic i químic brillant, sinó també un excel·lent conferenciant que "va escriure fins i tot sobre com havien de ser la ventilació, la il·luminació, l'entrada i la sortida del recinte on tenien lloc les conferències". O que l'Erasmus Darwin, avi d'en Charles Darwin, era un carismàtic divulgador que feia servir la poesia per explicar aspectes científics, fossin experiments, descobriments, lleis o hipòtesis.

També he sabut que la marquesa Émilie du Châtelet va ser una de les dones pioneres en la divulgació científica mundial, que va excel·lir en la difusió a França de l'obra de Newton. Gràcies al seu gran domini de les matemàtiques, va traduir personalment del llatí al francès diversos textos del físic anglès, com ara els seus Principia Mathematica. De fet, sembla ser que la marquesa i el gran filòsof Voltaire (influït per la mateixa Châtelet, de la qual va ser amant) van ésser dos dels divulgadors científics més famosos del segle XVIII. No he pogut evitar riure en llegir unes paraules de Voltaire amb què es referia al treball de la marquesa: "hi ha hagut dos prodigis: un és que Newton hagi escrit aquesta obra i l'altre és que una dona l'hagi traduïda i l'hagi explicada". Ai, que estem gelosos??

En resum, un llibre molt interessant i que, a més, ofereix una àmplia llista d'obres que segur que també serà un plaer llegir!

Papiroflèxia molecular

Aquesta setmana, gràcies al blog d'en Pepquímic, he sabut que el passat dissabte 4 de setembre es va celebrar el vint-i-cinquè aniversari del descobriment dels ful·lerens. Aquestes molècules fetes de carboni que adopten formes esfèriques o tubulars no només són molt interessants des d'un punt de vista químic, sinó que també tenen una faceta artística (per exemple, a nivell arquitectònic, tal i com comenta en el seu blog la Mercè Piqueras).

L'any 2008, quan preparàvem la Nit de la Recerca, vam aprendre a construir el C60 o buckminsterful·lerè fent papiroflèxia molecular. No sé quants en dec haver fet des d'aleshores, participant en setmanes de la ciència i salons de l'ensenyament, però diria que una vintena com a mínim. Us asseguro que és una activitat força entretinguda, i a més els ful·lerens de paper poden servir, per exemple, com a model molecular en les classes de química per introduir els estudiants en el món dels nanomaterials. A mi, personalment, també m'agraden molt com a element decoratiu, perquè s'ha de reconèixer que fan patxoca...

Si voleu provar vosaltres mateixos la relaxant experiència de l'origami molecular, aquí us passo les instruccions per fer un C60 (de fet, també servirien per construir altres tipus de ful·lerens, només que s'haurien de fer servir més o menys unitats, segons el cas). Jo encara tinc pendent de fer un C70, a veure si algun dia d'aquests m'hi poso...

Instruccions per fer un ful·lerè de paper

Bereshit

Avui començo a escriure un blog (aquest, concretament), i en gran part ho faig perquè forma part dels deures que ens han posat en el curs d'estiu sobre comunicació 2.0 al qual he assistit aquesta setmana. I és que, ho volguem o no, els temps canvien i les maneres de comunicar-nos també, així que millor que em posi les piles en aquests temes si no vull quedar antiquada...

Total, que aquí em teniu escrivint la primera entrada a la qual he posat per títol "Bereshit", que és la primera paraula de la Bíblia (així dóna una mica la idea d'estar començant alguna cosa). Jo això, de fet, no ho vaig saber fins dimecres passat, quan una amiga em va convidar al Grec a veure "Bereshit. La història més bella del cosmos". Es tracta d'una obra molt maca, on en Jorge Wagensberg va parlant de diverses qüestions científiques mentre en Pep Bou l'acompanya fent bombolles de moltes formes diferents (un ou ferrat, el nostre sistema solar o una cèl·lula, entre d'altres). Sembla mentida la quantitat d'estructures que es poden obtenir a partir d'unes bombolles, o com et poden ajudar a visualitzar el concepte de tensió superficial!

En fi, això que us deia, que avui estreno blog. Espero poder mantenir-lo actualitzat de manera més o menys freqüent, i el que és més important, aportar continguts interessants!