Tret de sortida de l'AIQ2011

Ara feia molts dies que no escrivia res al blog, però avui estic inspirada! I és probable que sigui perquè aquesta tarda he anat a l'acte inaugural de l'Any Internacional de la Química 2011, celebrat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. M'ha fet molta il·lusió trobar-me amb antics companys de l'època en què feia el doctorat, i a més m'ha encantat la conferència de l'Agustí Lledós. El títol era "Vull ser químic... per fer què?", i plantejava tot un seguit de reptes davant els quals es troba aquesta disciplina avui dia. M'ha semblat que seria una xerrada fantàstica per impartir en biblioteques, centres cívics, i especialment als instituts de secundària. Segur que faria despertar moltes vocacions entre els joves i ajudaria a fer que la química tingués millor fama. Jo, després d'haver-la sentit, sens dubte tornaria a escollir aquesta carrera si ara tingués uns quants anys menys (ai, que em faig gran...).

Durant l'acte, a més, la Pilar González ha presentat el calendari "Quins elements!" i ha anunciat que a l'abril del 2011 sortirà la versió catalana del llibre d'en Theodore Gray "The Elements", en la traducció del qual he pogut participar (yo he venido aquí a hablar de mi libro...). El tret de sortida de l'AIQ2011 ha estat un acte solemne, al qual ha assistit molta gent (diria que la majoria vinculats al món de la Química), i on fins i tot hem sentit un concert a càrrec del Cor Argentum de la UB.

I parlant d'intervencions sobre l'AIQ2011, menys solemne podríem dir que va ser la meva la setmana passada al Paciència la nostra, un programa en clau d'humor que segur que aconsegueix fer créixer l'interès per la ciència entre els seus oients. Ara, jo m'ho vaig passar la mar de bé participant-hi!

Com no "liarla parda"

Recordeu el cas de la socorrista tòxica, alies "la he liao parda"? Sí, aquella que, volent netejar una piscina, va barrejar àcid clorhídric i hipoclorit sòdic, amb la qual cosa es va produir un núvol tòxic de clor... Si no n'heu sentit a parlar abans, us recomano que mireu el vídeo al YouTube. Quin gran moment! Per sort, ningú no va prendre mal, i la part positiva de la història és que aquesta mostra audiovisual segurament serà recordada com un dels moments més hilarants de la televisió.

La pobra noia es devia despistar, i enlloc d'afegir per separat a l'aigua de la piscina el clorhídric (que s'utilitza per regular el pH) i l'hipoclorit (que és un desinfectant pel seu poder oxidant), els va barrejar tots dos, amb la qual cosa es va produir la següent reacció redox:

HCl + HClO → Cl₂ + H₂O

on el gas groc que es va desprendre era el clor.

Relacionat amb això, avui he llegit una notícia en què s'explica com uns investigadors de la UAB han demostrat que utilitzar CO₂ enlloc de HCl per al tractament de l'aigua de les piscines permet, entre d'altres coses, evitar la possibilitat de mesclar per accident àcid clorhídric i hipoclorit sòdic. Probablement, si la protagonista de la història anterior hagués tingut accés a aquest estudi, publicat a la revista Chemosphere, s'hauria estalviat un bon ensurt. Però llavors nosaltres no hauríem tingut l'oportunitat de petar-nos de riure amb el vídeo...

Lectura sobre divulgació científica

Aquests dies m'estic llegint un llibre que us volia recomanar: Història de la divulgació científica, d'en Sergi Cortiñas Rovira (Eumo Editorial). En gairebé 200 pàgines se'ns descriu com ha evolucionat la divulgació científica a Occident al llarg dels darrers cinc segles, analitzant les quatre tradicions fonamentals: la italorenaixentista, la francesa, la prussianoalemanya i l'anglosaxona.

Gràcies a aquesta lectura he pogut saber, per exemple, que en Michael Faraday no era només un físic i químic brillant, sinó també un excel·lent conferenciant que "va escriure fins i tot sobre com havien de ser la ventilació, la il·luminació, l'entrada i la sortida del recinte on tenien lloc les conferències". O que l'Erasmus Darwin, avi d'en Charles Darwin, era un carismàtic divulgador que feia servir la poesia per explicar aspectes científics, fossin experiments, descobriments, lleis o hipòtesis.

També he sabut que la marquesa Émilie du Châtelet va ser una de les dones pioneres en la divulgació científica mundial, que va excel·lir en la difusió a França de l'obra de Newton. Gràcies al seu gran domini de les matemàtiques, va traduir personalment del llatí al francès diversos textos del físic anglès, com ara els seus Principia Mathematica. De fet, sembla ser que la marquesa i el gran filòsof Voltaire (influït per la mateixa Châtelet, de la qual va ser amant) van ésser dos dels divulgadors científics més famosos del segle XVIII. No he pogut evitar riure en llegir unes paraules de Voltaire amb què es referia al treball de la marquesa: "hi ha hagut dos prodigis: un és que Newton hagi escrit aquesta obra i l'altre és que una dona l'hagi traduïda i l'hagi explicada". Ai, que estem gelosos??

En resum, un llibre molt interessant i que, a més, ofereix una àmplia llista d'obres que segur que també serà un plaer llegir!

Papiroflèxia molecular

Aquesta setmana, gràcies al blog d'en Pepquímic, he sabut que el passat dissabte 4 de setembre es va celebrar el vint-i-cinquè aniversari del descobriment dels ful·lerens. Aquestes molècules fetes de carboni que adopten formes esfèriques o tubulars no només són molt interessants des d'un punt de vista químic, sinó que també tenen una faceta artística (per exemple, a nivell arquitectònic, tal i com comenta en el seu blog la Mercè Piqueras).

L'any 2008, quan preparàvem la Nit de la Recerca, vam aprendre a construir el C60 o buckminsterful·lerè fent papiroflèxia molecular. No sé quants en dec haver fet des d'aleshores, participant en setmanes de la ciència i salons de l'ensenyament, però diria que una vintena com a mínim. Us asseguro que és una activitat força entretinguda, i a més els ful·lerens de paper poden servir, per exemple, com a model molecular en les classes de química per introduir els estudiants en el món dels nanomaterials. A mi, personalment, també m'agraden molt com a element decoratiu, perquè s'ha de reconèixer que fan patxoca...

Si voleu provar vosaltres mateixos la relaxant experiència de l'origami molecular, aquí us passo les instruccions per fer un C60 (de fet, també servirien per construir altres tipus de ful·lerens, només que s'haurien de fer servir més o menys unitats, segons el cas). Jo encara tinc pendent de fer un C70, a veure si algun dia d'aquests m'hi poso...

Instruccions per fer un ful·lerè de paper

Bereshit

Avui començo a escriure un blog (aquest, concretament), i en gran part ho faig perquè forma part dels deures que ens han posat en el curs d'estiu sobre comunicació 2.0 al qual he assistit aquesta setmana. I és que, ho volguem o no, els temps canvien i les maneres de comunicar-nos també, així que millor que em posi les piles en aquests temes si no vull quedar antiquada...

Total, que aquí em teniu escrivint la primera entrada a la qual he posat per títol "Bereshit", que és la primera paraula de la Bíblia (així dóna una mica la idea d'estar començant alguna cosa). Jo això, de fet, no ho vaig saber fins dimecres passat, quan una amiga em va convidar al Grec a veure "Bereshit. La història més bella del cosmos". Es tracta d'una obra molt maca, on en Jorge Wagensberg va parlant de diverses qüestions científiques mentre en Pep Bou l'acompanya fent bombolles de moltes formes diferents (un ou ferrat, el nostre sistema solar o una cèl·lula, entre d'altres). Sembla mentida la quantitat d'estructures que es poden obtenir a partir d'unes bombolles, o com et poden ajudar a visualitzar el concepte de tensió superficial!

En fi, això que us deia, que avui estreno blog. Espero poder mantenir-lo actualitzat de manera més o menys freqüent, i el que és més important, aportar continguts interessants!